Cuando la ciencia es la musa
Conocemos los relatos ganadores del concurso Inspiraciencia en la categorÃa juvenil catalana y castellana

CSIC-Cataluña
La sexta edición de Inspiraciencia ya tiene ganadores. Esta iniciativa que relaciona ciencia y escritura de una manera lúdica y participativa está impulsada por la Unidad de Cultura CientÃfica de la Delegación del Consejo Superior de Investigaciones CientÃficas (CSIC) en Cataluña y el Instituto de Ciencia de Materiales de Barcelona (CSIC). En la categorÃa joven del concurso se han presentado unas 180 personas de todo el Estado español. Todas ellas han tenido que cumplir los requisitos siguientes: escribir relatos cortos inspirados en la ciencia, de un máximo de 800 palabras, en catalán, español, euskera o gallego.
La entrega de premios se celebró el pasado 24 de junio a partir de las 18:30 h. en La Casa Encendida de Madrid. La elección del jurado tuvo en cuenta la originalidad de las propuestas, la calidad literaria y el contenido cientÃfico. La lista completa de los relatos se puede encontrar en la web del CSIC.
La Fundación Española para la Ciencia y la TecnologÃa (FECYT) patrocina el proyecto, y entre las entidades que apoyan esta inciativa se encuentran las Bibliotecas de Barcelona, la Red de Bibliotecas de la Diputación de Barcelona, la Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, la Escuela de Escritores, la Asociación de Escritoras e Escritores en Lingua Galega, la Editorial Galaxia, la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Asociación de Escritores de Euskadi, el Euskal Etxea Centre Cultural Barcelona, Galtzagorri Eukaltea, la Escuela de Literatura CientÃfica Creativa y la revista Mètode.  Â
CSIC-Cataluña
La ciencia ha sido buena musa para Marc Pau Knijff Massip y Arnau Galà Bergillos, los dos ganadores del concurso Inspiraciencia en la categorÃa juvenil en catalán y castellano, respectivamente. A continuación os dejamos sus relatos: Un dia quà ntic y La paradoja.
La vida és una paradoxa. Seguint la descripció clà ssica de la fÃsica, vivim vius i morim morts independentment del moment i la situació en què es trobi l’observador. En la mecà nica quà ntica, el sistema de la vida es troba en una superposició dels estats possibles fins que l’observador intervé, cosa que no pot ser possible pel simple ús de la lògica. El pas d’aquesta superposició a l’estat definit es produeix com a conseqüència del procés de mesura, i mai no pot predir l’estat final del sistema: només la probabilitat d’obtenir cada resultat. La naturalesa del procés és una incògnita que ha donat peu a moltes interpretacions de carà cter especulatiu.
Va ser obrir els ulls i notar instantà niament la cremor a les cames i als braços que, feixucs, intentaven encendre la là mpada coberta de pols de la tauleta de nit. Portava uns dies de ressaca persistent. Cafè en vena i fumar fins que em rebentessin els pulmons. Vaig pensar que era la solució definitiva. La nit anterior havia estat llegint Schrödinger i les meves ninetes continuaven dilatades. Com em posa la quà ntica!
Mentre em rentava la cara a l’aigüera sòrdida i oxidada del lavabo, vaig sentir la veu de la veïna del 4t, la Ma Lluïsa, que assassinava una òpera de Verdi i s’escolava per les canonades del bloc de pisos, «ja hi tornem…» vaig pensar.
Un cop vestit, amb el cabell esbullat i inundat de colònia barata per amagar l’olor de ranci i escurçar al mà xim possible la factura de l’aigua, em vaig disposar a sortir al carrer, havia d’agafar el cotxe per anar a treballar. Vaig creuar la porta del pis aixafant amb rà bia l’estora que anunciava «benvinguts» –no sé exactament en quin moment d’il•luminació psicòtica vaig decidir de posar-la, vivia sol i no és el meu estil donar-li la benvinguda a un carter que m’empatxa la bústia amb propaganda inútil.
Després del viatge repugnant en ascensor i abans de sortir al carrer, creuant la porta de vidre enorme coberta de ferrada d’estil gòtic va entrar una senyora gran que venia de comprar. Ens và rem saludar. «Bon dia senyora Lluïsa», li vaig deixar anar, «Bon dia nen, com va?», va replicar sense esperar resposta. Alguna cosa no quadrava.
No vaig trobar el cotxe. Com l’havia de trobar si estava aparcat a Lisboa, era d’un color diferent i li faltaven els pneumà tics?
Evidentment això ho vaig saber molt més tard. El que em va fer despertar de veritat va ser que dalt de l’autobús, estintolat a la finestra, observant com el meu alè entelava i desentelava el vidre, ens va avançar un Renault vermell exactament igual que el meu i que el conductor, de mirada perduda, camisa a quadres, que intentava sintonitzar alguna cadena de la rà dio: era jo mateix.
Vaig recordar l’episodi matinal: la Ma Lluïsa cantava dins de casa seva, i la vaig poder escoltar des del lavabo, però me la vaig creuar a baix també. Em vaig adonar que estava vivint el que ara anomeno un «dia quà ntic», absolutament tot el que coneixia o que es relacionava d’alguna manera amb mi s’havia transformat en objectes o cossos formats per partÃcules subatòmiques. Tot era i no era alhora. El meu cotxe estava aparcat aquà i a Lisboa. Per sort va durar poc i no ha tornat a passar.
Noto que una ungla de sol m’esgarrapa el nas i em desperta, m’aixeco mig adormit i em fico a la dutxa. Encara despullat per casa, la veïna m’il•lustra el matà amb un dels seus cà ntics, «ja hi tornem…». He de marxar i no sé on collons he fotut les claus, «és igual», penso, «deixaré la porta oberta, total pel que em poden arribar a prendre…».
L’odissea de l’ascensor i, per fi, a baix. Us juro que m’enamora aquesta porta. «Bon dia nen, com va?»
Marc Pau Knijff Massip
Oh, ¿ya es de dÃa? ¡SÃ! Es el momento perfecto para estirarse lentamente, primero las patas delanteras y después las traseras… ¡Estupendo para comenzar la jornada!
Siguiendo con las rutinas de cada mañana, un buen lametazo también es importante, no puedo descuidar la higiene.
Qué sol más bueno entra por la ventana, creo que hoy pasaré todo el dÃa tumbado al sol, igual que ayer. Pero voy a acercarme más. No sé por qué ha puesto mi cojÃn en este rincón tan alejado y frÃo.
¡Oh, una luz! ¿De dónde viene? Ah, el humano ya está ahà dentro, con sus pizarras y sus cálculos. Con el hambre que tengo… ¿Por qué nunca se acuerda de poner comida en mi plato? Luego se queja de que estoy siempre fuera y nunca me ve pero, ¿cómo cree que sobrevivo?
No sé si ir hasta allà y ronronearle un poco. Puede que si subo a la mesa se acordará de que existo y de que estarÃa bien darme de comer.
Tendré que maullar, porque no parece que me esté oyendo. Los gatos somos silenciosos, sÃ, pero este hombre se concentra tanto en su trabajo que no oirÃa ni el rugido de un tigre. Tendré que probar otra táctica. Saltaré sobre esta mesa llena de papeles.
Ahora sà que me ha visto… ¡No me apartes de esa manera, que algún dÃa podrÃa ser que no cayera de pie! ¿Qué es esto? ¿Dónde me he caÃdo? ¿Es una nueva caja de arena? Pero no me saques de aquÃ, que es muy acogedora. ¿Porque estás poniendo esa cara de fÃsico iluminado? ¿Qué se te está ocurriendo?
–¡Eres un genio!
¿Por qué gritas eso? Creo que es un buen momento para salir y tomar el sol. Ya buscaré algo para comer en casa de la vecina.
¿Que estás haciendo? ¿Una lata de paté en vez del pienso seco que me pones cada dÃa? Al fin has entendido que necesito calidad de vida.
Bien, ya puedo salir a fuera a tomar el sol. ¿Qué te pasa, no quieres que me vaya? Bueno, no hay nada interesante por aquÃ, salvo esa caja en la que me he caÃdo antes. SÃ, esa en la que estás poniendo una ampolla.
¿Ahora sà que quieres que me ponga dentro? Vale, pero no la cierres. ¿Me oyes?
Schrödinger, esto no me hace ninguna gracia…
Arnau Galà Bergillos
 © Mètode 2016